Avui parlem de Crash (2006)
L'any 2006 va haber una pel.lícula que a la cerimònia dels premis Oscar va destacar per damunt de les altres, estem parlant de Crash.
Molt bones!!!
Gairebé com una predicció el nom d'aquesta pel.lícula va trencar el panorama dels premis Oscar de l'any 2006.
Aquell any competia per endur-se l'estatueta a millor pel.lícula ni més ni menys que amb Brokeback Mountain, Capote o Múnich, aquesta última dirigida per Steven Spielberg.
Dies abans de la cerimònia semblava que havia de ser la nit de Brokeback Mountain que sortia amb 8 nominacions, seguida de Crash, Buenas noches y buena suerte i Memorias de una geisha, amb 6 nominacions cadascuna, però finalment la cosa va anar bastant repartida, totes elles acabant la nit amb 3 premis Oscar. És cert que els premis grans van quedar repartits i d'alguna manera Crash, Brokeback Mountain i Memorias de una geisha s'en van poder tornar a casa contents.
El premi a millor fotografia va ser per a Memorias de una geisha. El premi a millor direcció va anar per a la magnífica direcció de Ang Lee per Brokeback Mountain.
I finalment el premi a millor pel.lícula va ser com ja em dit per a Crash.
La veritat és que Crash, és una molt bona pel.lícula, molt recomenable i que a més et deixa un missatge. Basicament del que ens parla és de les diferències socials i racials que hi ha i sempre han hagut arreu del món i en concret a la ciutat de Los Ángeles, ciutat on transcorre el metratge. El fil conductor en aquest cas no és només una història, sinó que ens presenta diferents històries en un principi paral.leles i sense connexió entre elles, amb les particularitats de cadascuna i que poc a poc es van apropant les unes a les altres.
Tant la direcció a càrrec de Paul Haggis, com el treball de guió està molt ben lligat i deixa un llistó molt alt, però s'ha de dir que en alguns moments ens fan una mica de trampa, com per exemple el fet que alguns dels personatges acaben tenint una transformació o evolució de caràcter massa sobtat i massa evident cap a un clímax final.
No es veu una transició que ens faci entrendre una mica millor les motivacions que els porta a fer aquests canvis. És per això que creiem que per una pel.lícula de 115 minuts ens sobren històries que ens planteja.
Possiblement dels 6 o 7 diferents "episodis" que ens explica, ens podriem haber quedat amb 4 o 5 ben desenvolupats i així poder aprofundir i entendre millor els personatges.
Sigui com sigui hem de dir que s'agraeix molt veure pel.lícules que sota un prisma determinat ens mostra una realitat que moltes vegades queda soterrada, com és la injustícia, el racisme en múltiples direccions, la ràbia continguda, el classisme, l'abús de poder i en definitiva el pes de la vida.
Aquesta motxilla que tots en major o menor mida anem carregant tot i que no ens adonem (o si).
Moltes gràcies per l'atenció i com sempre diem...
A seguir la vida i que no t'expliquin més pel.lícules.
Comentaris